En les paraules trobo la meva manera de tenir-te a prop, d’alguna manera que desconec, m’acosto a tu i em sento a recer.
Els dies assenyalats com avui, sento la fuetada del dolor i la pena de que no estiguis al nostre costat, en la memòria se m’ amunteguen els records i constato amb gran tristesa que gairebé ja no recordo la teva veu, em sona llunyana i haig de refugiar-me en la tecnologia per tornar-te a sentir. Ara només puc reviure’ t dins meu, o mirant fotografies, elles refresquen aquells instants i en mirar-les, veig en els teus ulls aquella il·lusió i passió per la vida i aquell riure efervescent i engrescador, és llavors quan sorgeix la melangia de temps passats, aquelles estones entranyables, en que omplies de color la vida.
Tantes coses trobo a faltar, han passat 9 estius i encara hi ha moments que em sembla impossible no poder veure’t mai més, tantes coses trobo a faltar, tantes coses m’agradaria dir-te…
En la nostra memòria han quedat gravats per sempre aquells moments compartits amb tu, de bondat, saviesa i generositat, tot el que ens vas donar mentre se t’escapava la vida entre els dits, un dia com avui.
Amb el pas del temps, molt treball i esforç, ja no estem en aquell procés, de plorar-te desconsoladament, ja fa anys que t’hem integrat càlidament i per sempre en el nostre dia a dia, seguim endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ara ja no esclata, perquè ja no cal, la ferida ja no sagna, en el seu lloc s’ha format una cicatriu plena d’amor que sempre ens recorda el camí recorregut amb tu, on som ara, i el perquè.
En Martí Pol, expressa en aquest meravellós poema d’amor i dol, (val a dir, que és un dels meus favorits,) tot allò que avui amor meu m’agradaria dir-te a cau d’orella, a poc a poc, sentint en el frec de la pell cada un dels seus mots.
T’estimarem eternament!
El papa, la mama i la teva persona preferida, la teva germana Cristina.
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor, en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per a tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.
Miquel Martí i Pol