Davant la mort d’un ésser estimat, molt sovint  trobem el sentiment constant de la culpa. Es manifesta amb pensaments negatius i repetitius, creant angoixa  emocional i alterant  el procés de dol.

La culpa és un càstig que un mateix s’infringeix o infringeix als altres. Trobar un culpable de la mort ens fa creure que es podia haver evitat, si algú hagués actuat diferent, que es podia haver capgirat la situació. Ens dona la falsa idea de tenir control sobre la vida i la mort. En el cas de la pròpia culpa, podem confondre-la  per  impotència, en adonar-nos que tot i la nostra constància, la nostra dedicació i amor, tot segueix irremeiablement el seu curs vital. Assistir a les tragèdies imprevisibles que ens sacsegen a la vida, com la malaltia i el patiment d’una persona estimada, o bé la mort de cop i volta, i no haver-hi pogut fer res, ja és en sí mateix un sofriment extrem i traumàtic, és un temps complex, no hi sumem doncs la culpa. Potser un bon remei seria concedir-nos tendresa i comprensió.

Un altre motiu de culpa està associada al nostre entorn social, que amb més bona voluntat que encert empeny  la persona en dol a refer-se tant aviat com sigui possible, assenyalant que potser no posa prou voluntat pel seu restablir-se. Com que no es pot aconseguir, agreugem  la situació amb frustració i impotència. El dolor que ara sentim per la pèrdua està vinculat estretament amb l’amor entregat en vida. Cal, doncs un temps d’adaptació, un temps per posar ungüent a la ferida. No ho podem accelerar, ni influir-hi, només podem acompanyar amb la sensibilitat del silenci i l’escolta.

Refer la vida, o fins i tot està vius, moltes vegades també ens porta a la culpa, per la sensació que representi trair o oblidar la memòria de la persona estimada. Escollir viure, comprometre’s a continuar  vivint, és escollir seguir estimant, ara, amb els ulls de l’ànima. No és una traïció sinó el nostre reconeixement d’amor, de seguir el camí que vam compartir des del record, mai des de l’oblit!

Ens aferrem a la culpa, perquè en certa manera ens segueix vinculant amb la persona estimada, però malauradament no d’una forma saludable, sinó, afegint  més dolor al nostre dolor. Avui, amb l’experiència acumulada, potser actuaríem de diferent manera, ja que el dol ens proporciona un grandiós aprenentatge existencial. Enderroquem, doncs la muralla de la culpa, vàrem actuar  segons la saviesa d’aquell moment, en funció de les circumstàncies, i segurament al límit de les nostres forces. No podíem preveure què ens deparava el futur.

Només podem acceptar la culpa quan en la nostre conducta  haguem traspassat certes normes ètiques, és a dir, si ha existit un propòsit de fer mal . Si aquesta no ha estat la nostra intenció, el sentiment de culpa només afegeix  més dolor i ens rosega el cor.