Davant d’una pèrdua traumàtica es produeix un gran sotrac emocional, el teu món ha saltat pels aires i et sents sobrepassat i desbordat per la situació. Et fa qüestionar tots els valors que fins llavors creies inamovibles. Realment sembla que per a la resta de les persones el món segueixi rodant i, en canvi, que per a tu s’hagi aturat bruscament. Els teus valors i les preocupacions d’abans semblen haver perdut valor. És possible que et plantegis canvis en qüestions tan importants com la feina, la relació amb amics, la família, el sentit de les coses quotidianes… Sents que la teva vida s’ha esberlat i pots arribar a considerar que fent canvis profunds i radicals trobaràs el consol que necessites.
Però és un gran error! No prenguis decisions importants si estàs en el primer any de dol. Espera! Has de tenir en compte que davant d’un daltabaix com el que estàs vivint hi ha un desgast físic i mental que causa molta fatiga i esgotament, entre altres símptomes. Si d’aquí a un any segueixes pensant el mateix, potser llavors, quan la ment serà més clara, serà el moment apropiat per fer els canvis que creguis més oportuns.
La mort i el dol són assumptes molt individuals, únics i íntims que ens obliguen a una recerca interna molt personal com cap altra qüestió pot arribar a fer-ho. Ens fan qüestionar la vida, la mort, el perquè de l’existència… Però no tots els éssers humans percebem aquest moment tan colpidor i desconcertant de la mateixa manera. Només cal fixar-se, per exemple, en les diferències entre homes i dones a l’hora d’enfrontar el dol.
En el dol femení, les dones necessitem expressar sentiments, parlar del que ha passat, de la mort, del que hem perdut, de les emocions que ens ofeguen i sentim intensament igual que ho faríem en qualsevol altra situació emocional de la vida. Aquest fet ens alleuja i ens aporta consol, alhora que ens mostra el camí a recórrer.
Per altra banda, en el dol masculí, pel fet que al seu rol social se’ls atribueix serenitat i valentia, el seu paper com a homes és mostrar-se forts. Generalment no solen expressar els seus sentiments, encobrint les emocions que senten. Ploren i elaboren el seu dol en una profunda intimitat i en silenci. Busquen activitats per no pensar-hi tant i poder així sostenir el gran dolor que senten. Els sentiments, tant per homes com per dones, són els mateixos, fa mal igual, només canvia la manera emocional de fer-hi front.
Tothom, davant el misteri del sentit de la vida i la mort, ens sentim vulnerables i ens adonem en aquell precís moment de la nostra fragilitat humana.
