La mort d’un germà/na, canvia profundament la vida sense importar l’edat que tinguem.

 

No importa quin tipus de relació hagis tingut amb el teu germà o germana,  però el que si sé, és que fa molt, molt, de mal.

 

Aquest vincle era molt especial i significatiu, i ara s’ha esmicolat en només un instant, afectant la totalitat de la teva persona: físic, emocional, cognitiu i espiritual.

 

El dolor és tant intens i tant punyent que et travessa l’ànima, la pèrdua és  inconcebible i t’ha provocat una ferida desmesurada en el teu cor.

 

Estàs patint la teva pèrdua, i alhora estàs sentint el dolor del futur, d’allò que haguéssiu fet junts, “ajudar-me amb les mates, per donar-me consells, per recolzar-nos contra els pares, per fer-me sentir que no estava sola, per tenir complicitat”…..i alhora t’estàs enfrontant a un gran canvi en l’esquema familiar.

 

 

La majoria pensa que el dolor dels  pares és molt gran i en conseqüència pateixes per ells, per tant, davant d’ells, evites plorar per no augmentar el seu dolor. Fins i tot pots arribar a pensar que emocionalment has de substituir d’alguna manera  en aquell germà/na.

 

 

És clar que  no ens afecta de la mateixa manera la mort, quan som nens o adolescents, que quan som adults.

 

La relació amb el germà o germana no és la mateixa si mantens una convivència conjunta, o bé, quan  els germans ja han format les seves pròpies estructures familiars.  En aquest últim cas també reprimiràs les teves emocions per tal de no ferir a la família del germà o germana.

 

Per això penso que la mort del germà o germana, és potser un procés de Dol solitari. Sempre hi ha un protagonista per davant teu, que suposadament sent més dolor que tu.

O bé, els pares, o bé, la parella, els fills etc. És a dir que en el cas de la mort dels germans sempre estàs en un segon lloc, sempre pendent dels altres que suposadament senten més dolor que tu. Tot i que això donaria per un altre article, doncs és molt relatiu el llindar del dolor emocional.

 

 

És important que entenguis que el dolor no el podem evitar, perquè significaria evitar l’amor i la vida que havíem compartit. Negar la pèrdua és negar l’amor.

 

 

Tots aquests sentiments que t’aclaparen estan aquí perquè vas estimar. Perquè  vas, connectar, enllaçar, profundament amb l’altre, i això és el que vas fer amb el teu germà o germana.

Per tant, quan  no hi ha aquesta persona tant especial entre nosaltres, es manifesta el dolor, un reflex involuntari del lligam que s’ha perdut, i no tornarà, un lligam de sang , és aleshores quan afloraran les llàgrimes que son aquells petons, aquelles paraules, o abraçades, que ara no sabem com fer-li arribar.

 

 

Però aquest dolor, aquestes llàgrimes tenen la seva funció. És el procés de curació que utilitza la nostra ànima,  per proporcionar-nos consol. Quan compartim el dolor, les llàgrimes, ens sentim alleugerats, explicar que va passar, compartir, ens ajuda a dissipar el dolor.

Protegeix dins del teu cor el teu germà o germana, perquè no desaparegui mai.

 

 

 

♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼

Dedicat a la meva germana Iolanda,

que va morir a l’edat de 5 anys

i al  meu germà

Ricard que moria als 17 anys.

♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼

 

 

 

Justament avui, 15 de juny, és l’aniversari del Ricard, avui faria 48 anys. La Iolanda en tindria 53.

 

Ha passat molt temps i moltes coses,  i no acostumo a parlar gaire de vosaltres, tot i que sempre heu tingut un bocí en el meu cor. Us recordo com un somií, potser com el somií de la meva infantesa, i adolescència.

 

Potser a vegades ho idealitzo, perquè com no us tinc, doncs m’imagino com hagués estat, que bonic, poder conviure amb tots dos, amb els meus germans. Recordo quantes vegades he pensat en tot el que haguéssim fet, en tot el que haguéssim compartit, com serieu d’adults, si jo hagués tingut nebots, etc….

 

Tot i que, jo sóc la gran de tots tres, no varem tenir gaire temps de coneixen’s, i la vostra partida va configurar una part molt important de la meva manera actual de ser, i d’entendre la vida. Doncs està clar que tota pèrdua aporta un guany.

 

Encarà ara, m’agrada pensar que hi ha alguna mena de vincle entre nosaltres tres, que d’alguna manera, és, nostre i ens uneix.

 

Allà on sigueu, angelets meus, cuideu-me al meu fill.

 

 

Anna

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

WhatsApp Parla amb mi